Les arrels franciscanes de la Setmana Santa d’Oliva
La vila cristiana d’Oliva, concebuda a esquena del raval morisc, té els seus precedents històrics al segle XIII, coincidint amb la reconquesta de Jaume I, que repoblà les nostres terres amb gent aragonesa i, sobretot, provinent de Lleida. Tot i haver de coexistir amb l’ètnia musulmana, les terres de Llevant ara parlen una nova llengua i són oficialment cristianes, perquè arriben els primers religiosos mendicants: dominics i franciscans, que contribueixen a la implantació progressiva del culte cristià.
Els seguidors del sant d’Assís són els designats a ocupar la vila d’Oliva. Segons el Manual de Diferents Coses i Llibre de Memòries del Clero de Santa Maria la Major, Francesc Gilabert de Centelles, primer comte d’Oliva, manà l’any 1480, en testament, que s’erigira un monestir
franciscà en mig d’un paratge idíl·lic als afores de la vila comtal, que fou ocupat, inicialment, per dotze religiosos.
Aquest monestir, actual ermita de sant Antoni, fou abandonat en runes a causa dels desperfectes ocasionats pels moviments sísmics de l’any 1598 que sacsejaren la zona durant diversos mesos. Els frares foren acollits a les estances superiors del palau comtal i l’any 1606 es traslladen al nou monestir, el que hui és temple de la Mare de Déu del Rebollet, vora de les muralles de la ciutat. Així doncs, el predomini de l’espiritualitat franciscana a Oliva, alimentat pel desig de commemorar la passió, mort i resurrecció de Jesucrist fou reforçat l’any 1564 amb la creació d’un convent de monges clarisses. D’aquesta manera, els membres de l’orde franciscà implantaren les celebracions de la passió entre els seus conciutadans, prenent com a model els costums que ells mateixos van iniciar a Terra Santa, que aviat els va fer molt populars: el Viacrucis, el Desclavament i les processons de penitència que han perviscut fins als nostres dies. Per tant, la Setmana Santa olivera té clarament arrels franciscanes.
Els pares franciscans es van convertir en autoritats espirituals de la vila. Al segle XVI, el Consell de la vila d’Oliva, accepta que el pare provincial de l’orde hi faça arribar predicadors. De la mateixa manera, a finals del segle XVII se signa una acta de concòrdia amb el senyor comte, per la qual tots els frares han d’assistir a les processons i actes de la passió. És per això, que tradicionalment són els franciscans els encarregats de predicar els sermons del Calvari i Desclavament. Aquest mecenatge en el terreny devocional s’observa igualment en la relació que aquests mantingueren amb totes les confraries erigides a la vila.
Calvari
Les celebracions de la Setmana Santa d’Oliva continuen, amb ànim infatigable, Divendres Sant, jornada en què els olivers expressen el seu profund dolor perquè la mort i el mal han envaït el món de tenebres. De bon matí, a trenc d’alba, una melodia entristida trenca el silenci de la nit i tots els confrares, amb caputxa i de dol, acompanyen Jesucrist moribund i la Mare de Déu pel seu camí cap al Calvari. Una tènue claror, que va guanyant força i els aromes primaverals –de flor del taronger i herbes de muntanya– esperonen els sentits dels participants. A cada estació, una antiga melodia entonada per veus blanques, proposa una reflexió sobre les circumstàncies de la mort i passió del Redemptor.
Aquest acte, un dels més singulars i atraient que conserva Oliva, l’iniciaren fa segles els franciscans, que pujaven en processó a la Muntanya de “Santanneta” acompanyats d’una creu negra que feia d’estendard i d’un predicador vingut d’una localitat veïna que feia catorze prèdiques,
una per cada estació i un sermó amb caràcter conclusiu, costum que ha derivat en l’actual sermó de la muntanya. L’actual calvari, coronat per les populars tres casetes, fou beneït l’any 1950 pel pare Andrés Savall i des d’aleshores ha esdevingut l’acte més participatiu dels que s’hi celebren i un dels més lluïdors. Sol, cel, verd i pedra, amb la mar al fons, s’uneixen per concebre un espectacle vertaderament admirable i singular.
Tant és així que Teodor Llorente, el vell patriarca de les lletres valencianes, durant la seua visita a Oliva – l’any 1889, elogiava aquest seràfic costum:
“Este calvario de Oliva es famoso por su fiesta solemnísima que se celebra el día de Viernes Santo. Al amanecer salen del pueblo las devotas cofradías del Nazareno y la Dolorosa, formando largas filas de penitentes con sus negras vestas y caperuzas y de soldados romanos, caprichosamente vestidos. En lo más alto del calvario se colocan aquellas dos veneradas imágenes y en medio de ellas, el sacerdote. Al salir el sol, comienza el Sermón de la Pasión, que oye con recogidísimo recogimiento la muchedumbre de fieles”.
Després d’escoltar el sermó les confraries davallen del Gòlgota i accedeixen de nou a la vila lenta i solemnement fins a arribar a l’antic convent franciscà, on des de fa tres segles es venera la imatge del Natzaré. Si la “pujada” està reblida de les emocions del despertar del dia i de les penes del Calvari, la “baixada”, amb el sol radiant i la multitud d’assistents, adquireix caràcter de festivitat excepcional amb la participació nombrosíssima dels olivers que reafirmen així les seues arrels i
les seues tradicions festives religioses.
Desclavament
La vesprada del Divendres Sant, després dels oficis litúrgics, se celebra a l’església de Santa Maria el Desclavament de la creu, l’acte més peculiar i commovedor que conserva la Setmana Santa d’Oliva, privilegi que comparteix amb poques localitats valencianes com ara Sagunt i Manises i algunes de Sardenya, com ara l’Alguer i altres.
Sembla que l’origen siga el sermó “de les Llagues” i “dels Peuets” que sufragava la Confraria de la Sang, fundada a Oliva pel papa Pau IV l’any 1559 i que ha estat l’encarregada de mantenir viva la Setmana Santa fins al segle XIX. El pas incessant dels segles ha comportat l’evolució d’aquesta celebració, que ha arribat als nostres dies lleugerament diferent de la que aquesta confraria pionera va abastir.
El marc espacial conservat fins a l’actualitat és el presbiteri de l’Església de Santa Maria la Major. Antigament, un orador –que als inici era franciscà– pronunciava des de la trona el sermó de les quatre hores, en al·lusió a les que Jesús va restar a la creu i donava llicència perquè els preveres que representaven Nicodem i Jesús d’Arimatea desenclavaren de la creu el cos exànime de Jesucrist. L’any 1987 amb motiu del segon centenari de la benedicció del temple parroquial, s’inicia
una nova concepció de l’acte. La paralitúrgia recitada fou substituïda per la interpretació d’un poema simfònic amb lletra de Salvador Soler i música de Josep Climent, tots dos olivers. Aquesta peça musical recull les diferents escenes del Desclavament.
El poema comença amb el reclam dels timbals que sol·licita l’arribada de la Creu amb el Crist al presbiteri de l’església. És portada per membres de diferents confraries, caracteritzats com a poble hebreu i custodiada pels soldats romans de la confraria del Natzaré.
Quan el crucifix arriba al seu emplaçament, és col·locat enfront de la taula nua de l’altar. Mentrestant s’interpreta l’“Introit” que arreplega influències melòdiques dels Gojos antics al Sant Crist de Sant Roc. Després, els guàrdies romans abandonen l’escena.
Amb l’ajuda del martell, el cartell amb l’“INRI rabiós” és desenclavat i dipositat en una safata. I es repeteix la mateixa operació amb la corona d’espines.
